Després d'una llarga temporada apartat dels ultra-trails hi hem tornat. Aquest any vaig decidir que volia tornar a aquest món, ja de principis d'any hem vaig fer la planificació de curses i ultres on participaré, tot enfocat a la "Ultra Mític" d'Andorra, prova que m'ha ficat com a objectiu principal. Aquest cap de setmana tocava l'UT de les Fons, ja no només com a preparació, si no per què també el tinc al costat de casa i és la meva zona d'entrenament habitual, hem conec les muntanyes i tot el que l'envolta. Divendres nit en començar la 1ª etapa "la nocturneta" 23 km en 350 m de D+ hem vaig notar força bé, millor dit, mes que bé, tenia unes grans sensacions i vaig rodar a un gran ritme sense anar a tope, 9è de l'etapa amb un temps de 1h43m.
En arribar a casa el primer que li vaig dir a la meva dona va ser: hem noto massa be, alguna cosa fallarà. La 2a etapa, El Trail de 70 km i 4000 m D+ la que sobre el paper a mi m'anava millor i és una distància en la que rendeixo força, la qual cosa no va ser, ja arribant a Paüls a la primera pujada, El Montsagre, no hem vaig notar còmode, no vaig poder ficar el ritme que a mi m'agrada, muscularment les cames no anaven compensades amb el meu motor, jo volia més i no n'hi havia més.
Així que mes a ritme de cames i no de motor anem avançant, la següent pujada fins al Tossal d’Engrillo igual, hem vaig desmotivar una mica i vaig haver de tirar de cap moltes hores, ja que el que eren cames no anaven. En arribar a Sant Roc hem trobo amb el meu germà, que també tenia problemes de bessons, li dic de tirar endavant i que Alfara tornés a fer replanteig, però jo no anava i ell a poc a poc es va anant refent, jo decideixo ficar el meu humil ritme fins a dalt el coll de L'Espina.
En arribar a Alfara els ànims de la gent i coneguts hem donen l'espenta que hem feia falta per afrontar l'última ascensió que hem quedava al Coll de Paüls. La resta que quedava de la Font Nova fins a la meta no tenia cap dificultat, ficar un ritme i aguantar el dolor muscular que tenia. Vaig arribar a meta el 25è en un temps de 9h52min. I 11è de la classificació general provisional, però el problema era com hem presento a meta l'endemà si no hem tinc de peu.
Aquella tarde que havia de ser de recuperació, va ser tot un calvari, gel, massatge, estiraments.....i les cames totalment endolorides, només pensava en com podré sortir l'etapa de diumenge. PI, pi,pi, pi 7 h. Toca el despertador, el primer que faig és ficar les cames a terra i...............no hem podia ni ficar de peu, no puc sortir a correr, és impossible, no podré ni acabar l'ultra.
Hem truca el meu germà per anar cap a la sortida, i jo que encara anava
amb el pijama li contesto que no puc, el primer que li dic és: si faig l'etapa caminant, acabaré dintre de temps?? Ell tot pletòric d'haver recuperat bé i en ganes de gerra i jo amb la moral als peus. 3a etapa 27 km i 1700 m D+ Donen el tret de sortida i surten tots, jo arrossegant els peus en les ultimes posicions durant els primers km, a poc a poc les cames van entra'n en calor i el dolor muscular forma part de mi, crec que ja he après a conviuré en aquest pes o sensació, decideixo conservar les poques forces fins a coronar "la Coscollosa", en arribar-hi, se m'obre i tinc un respir de què almenys seré finisher, hem fico a córrer, ja que tot el que quedava era baixada fins a meta, per molt mal que hem fessin les cames el podria aguantar fins l'arribada, ja no m'importava la posició, ni si havia perdut molts llocs en la classificació, tot i així encara discretament 3 h.36 min, finisher i 15è de la classificació general.
La realitat, no és que ho he fet mal·lament, és que quant ens fiquem un dorsal i mes a una cursa de casa i amb tota la gent i public de les nostres terres, volem donar el 100x100 i hem de ser realistes i tocar de peus a terra.A més que una cussa d'aquestes característiques fica a cadascú al lloc on li pertany, sigui per l'estat de forma o per les errades que a comes, i la cursa m'ha ficat on realment hem tocava, ni més ni menys. Estem al mes de març i he d'estar al 100x100 al juny, tot no pot ser. També aprofitant d'aquí de felicitar a l'organització, m'he quedat meravellat, com una cursa que vaig vorer néixer, ha crescut a passos agegantats i ja és un referent estatal.Enhorabona, felicitats i tots els adjectius de grandesa possibles, heu aconseguit fer una cosa molt gran, que nomes es pot aconseguir quan es fa amb il·lusió, fer sentir al corredor com a casa seva, amb el tracte, la simpatia, amabilitat i amb tot un poble bolcat per ajudar, ole! ole!, i ole!