lunes, 6 de mayo de 2013

Caminar: un recurs important per al corredor de muntanya

És obvi que quan un es dedica i entrena per competir el millor que pugui en carreres per muntanya, fa especial èmfasi en l’entrenament físic, que és córrer i córrer de manera ordenada, en diferents volums, intensitats i terrenys.

No obstant això, Molt poques vegades, se sol introduir la variable caminar dins de la rutina del pla d’entrenament, ja que els corredors solem donar per fet, que si puc córrer molt bé, com no podré caminar ràpid, si ho necessito. 

En el pas dels anys, les exigències de les curses per muntanya, han evolucionat molt, i ara mateix, hi ha moltíssimes de les quals exigeixen una gran resistència física i mental, i una tècnica depurada en el "caminar" a l’hora d’afrontar i economitzar esforços, en els forts percentatges de desnivell que es salven, per no dir la complexitat del terreny per la qual es mou el "corredor". 

El més comú és que si no vius en un lloc amb una orografia accidentada i amb muntanyes amb bons desnivells, mai t’hagis parat a pensar que caminar hagi d’ocupar almenys un petit apartat en el pla de treball - ja que quan et entrenes per la teva zona, generalment no utilitzes aquest recurs, ja que ets capaç de córrer tot sense fer ús del recurs de caminar.Les persones que no estan molt entrenada o "fetes" a caminar, solen tenir moltes dificultats cardiovasculars (de respiració) i musculars (de cames) en les transicions caminar-córrer o córrer-caminar. 

Compaginar de manera harmònica aquests 2 recursos, és ser capaç de mantenir un ritme cardiovascular estable i constant (fins i tot més baix que corrent), alhora que no implica una descompensació en les sensacions musculars del corredor.

Que hi hagi un acord de la freqüència i longitud del pas quan es camina en un bon desnivell, és bàsic en les proves de llarga distància, ja que amb això, es economitza energia, i mentalment es "descansa" de córrer.

Si per contra, en les zones molt dures, no som dominadors del recurs caminar, optarem per un trot amb pas molt molt curt, sempre per por que el recurs caminar "ens tregui de punt" i ens desharmonitze la nostra marxa. Si optem per aquesta situació, el que li pot passar al corredor en una prova amb grans desnivells i bona longitud (posem entre de 4 - 8 hores de durada), és l’acumulació d’un gran despesa energètica i una bona sobrecàrrega muscular en els últims compassos de la prova. Si a això se li junta que no és capaç de caminar de forma fluida, la pèrdua de temps serà considerable quan el seu cos es queda buit energèticament, i no sigui capaç de córrer o trotar (el seu únic recurs) si és que al final de carrera hi ha trams durs en costa. 

És coherent doncs, que per a un corredor, sigui del nivell que sigui, és molt positiu tenir la major quantitat de recursos possibles, és a dir: diferents velocitats, diferents amplituds i freqüències de gambada en funció de terreny que s’afronta. 

Per tant, no estaria de més que els que no tenen facilitat aquest recurs, prenguessin consciència de la importància del mateix, i comencessin a entrenar de 2 possibles maneres: 

  • Intercalant en les seves sessions de rodatge normal, intervals de caminar ràpid en aquelles franges de terreny més dur, fent èmfasi al principi d’aquestes sessions a la freqüència (cadència) de gambada, per a després amb el temps, anar obrint més la longitud de gambada a mesura que anem compassats amb la respiració respiratòria.
  • Fomentar les sortides específiques a caminar, on només estaria permès caminar (en baixades es podria trotar una mica). Amb aquest mètode, un pot anar mentalitzar agilitzar la tècnica poc a poc, i demostrar així mateix, que no sol perdre molt de temps respecte a algú que corri, si un opta i és capaç de caminar ràpid i àgil a l’hora d’afrontar una dura pujada per muntanya.

Finalment, no estaria de més fer una crida al ritme de carrera sostenible, i és que encara que una persona domini aquest gran recurs que és el caminar en dures pendents, aquest ha de ser conscient que el ritme de caminar mai li hauria de passar factura a l’hora de posteriorment a la pujada, poder afrontar un tram en baixada o pla amb garanties d’agafar el seu ritme potencial. Encara que anem, també ens podem buidar d’energia i saturar muscularment molt, recurs que aquesta vegada, no serviria de molt, si arribem "morts" al final de la pujada, i després hem de seguir una bona estona, trotant molt lent o caminant, fins que ens recuperem del sofocon ". 

No hay comentarios:

Publicar un comentario