PARES DE NENS ESPORTISTES

Parlo com a pare i com a esportista que dels 10 anys he practicat esport i mes de 10 en alta competició, i he vist fracassos de nens i amics que els pares i entrenadors els hi han inculcat de molt petits una disciplina en l'esport que l'han portat al fracas i a l'avorriment total de l'esport, i en moltes ocasions desprès de l'abandonament de la practica esportiva en una vida un tant perillosa.............o almenys de la que cap pare volem per al nostre fill.

Jo per sort he tingut la sort de tenir bons mestres en l'esport de base i uns pares exemplars, els quals m'han sabut portar i encaminar en aquesta difícil faceta.

Ara hem toca a mi passar el testimoni, tinc un fill de 10 anys, el que per sort te uns gens de gran valia per l'esport, ja de molt petit es va destacar amb l'atletisme i la btt,a casa n'hi ha per donar i vendre, jeje, obtenint bons resultats i guanyant força trofeus, però ho vaig frenar, ell continua fent el que li agrada i tinc que reconèixer que massa be, però te molts d´anys per en davant per competir, ara s'ha de formar, fer esport i esports, de tots, no per que al pare li agrade la pilota el nen ha de ser futbolista.

I ja tindrà temps de competir, fer series i tot allò per millorar,..............però cada cosa al seu temps, hem de pensar que ara esta en creixement i els ossos no estan solidificats, un excés constant i repetitiu en algun esport concret, li pot reportar unes seqüeles molt perjudicials de gran.

Si mai he anat a veure una competició infantil, ja sigui un partit de futbol o una cursa, he observat el comportament abusiu i a cops excessiu i fins i tot avasallador que tenen alguns pares envers els seus rivals, però també als seus fills quan ells no es comporten com els agradaria.



Entenc que la millor manera és crear esportistes, futbolistes, els jugadors de tennis o conductors allò pot obviar el comportament del nen. Arribada l'edat que el nen ja pot considerar-se un atleta, després d'haver desenvolupat les eines per a practicar qualsevol esport, hem de deixar que ell decideixi.La màxima competició ens ofereix clars exemples en aquest sentit. Entre els casos més recognoscibles tenim Michael Jordan, que era un gran jugador de beisbol i el golf, Rafael Nadal té un handicap d'uns 7 jugar a golf, i Fernando Alonso és el millor jugador de futbol del que pensem, per no parlar de la quantitat d'atletes líders en els seus respectius esports que són esquerdes reals en altres esports minoritaris, sinó que a causa del seu alt rendiment professional, passen desapercebudes.



Significa que van néixer amb la genètica indicada per rendiment atlètic? En part sí, però sense la pràctica és no va adquirir l'experiència que molts d'ells mostren.També tenim el cas de molts nens i nenes de grans esportistes, que saben el que necessita un nen a desenvolupar com un atleta, ja que l'han viscut. Es converteixen en l'elit en l'esport mateix que el seu pare practiquen o qualsevol altre. Thiago Alcántara és fill de la mítica Mazinho, però els rumors són que el seu germà petit és encara millor. El germà de Pedro Leon és Luis León Sánchez, un gran ciclista, per no parlar de Gasol, les germanes Williams, o Payton i Eli Manning que construeix amb diferents habilitats han portat els seus respectius esports restar importància a uns se suposa que l'herència genètica que justificaria un excel lent rendiment atlètic. Coincidència?, gens?

L'únic punt en comú en tots aquests casos són les influències que han rebut de nens i hi introdueix els pares.Si vostè és pare i vol ajudar al seu fill, a complir els seus esports de somni (no teu), li suggereixo uns consells.

1-diversió. Els nens volen divertir-se i no demostrar res a ningú, i si és així, és per por a decebre el pare. La principal causa de la suspensió de l'esport és la manca de diversió,



2.- aprendre valors com el companyerisme, la integritat i la dedicació. Us asseguro que salten les llàgrimes cada vegada que veig un nen que prefereix la honestedat a guanyar un campionat. Estic segur que aquell nen, si arriava a jugar nivell professional, un altre esport o qualsevol activitat que practique a la seva vida, la vida li aportara grans coses. Un exemple clar seria Andrés Iniesta quan diu que el seu comportament no te cap mèrit, que és el que li han ensenyat a casa.

3-els nens no són adults. Moltes vegades pensem que, a causa d'una maduresa física precoç,(un nen alt o molt desenvolupat) estem parlant amb un adult quan encara és un nen. Tot i que fins i tot pot aparentar maduresa intel·lectual.Hem de tenir en compte quan s'estableix el nivell d'exigència el que compta es l'edat i no l'aparença.

4-un munt d'instruccions pot bloquejar l'infant. Molts entrenadors, en la recerca d'entrenar com si fossin adults, donen als nens una sèrie d'informació i instruccions que no són capaços d'assimilar. Si ja els costa l'aprendré a dividir com voleu que es pretén arribar una quantitat exagerada de moviments? Moltes instruccions i la pressió per no cometre errors que poden defraudar al pare i l'entrenador, i fa que no els sigui divertit, i que ens porta al primer punt.



5- Tot i que els pares prefereixen no pressionar el fill a fer en relació a l'esport, no cal perdre el cap i deixar que facin el que vulguen. Els nens admiren els pares, volen ser com ells, i un bon feedback de tant en tant no fa cap mal. En aquest sentit és decisiu per a cada aportació negativa que rep el nen per part dels pares, n'ha de rebre un altra de positiva. Ex. "has baixat mal.lament" però en canvi "has pujat molt be" L'heu corregit en "la baixada" i motivat en "la pujada" una per l'altra, d'aquesta manera no el deprimiu tant com dient-li tot dolent.

Espero els que sou pares, ho heu llegit i ho apliqueu,  els vostres fills de gran us ho agrairan i seran millors esportistes i persones.