En tot
cas, crec convenient aclarir que el text anirà dirigit a la globalitat
de les persones que corren per muntanya, independentment del seu nivell.
La finalitat del text és repassar alguns aspectes que poden ajudar-nos a
gaudir més de les curses de muntanya i evitar, en la mesura del
possible, patiments innecessaris. Per això, el vaig a plantejar a manera
de asseveracions, amb petites explicacions posteriors. Allà anem:
1-Les
curses de muntanya són llargues, de vegades molt molt llargues ...
reparteix bé les forces i reserva una mica per al final.
En
les curses de muntanya solen tenir en compte dues variables: la
distància i el desnivell acumulat. Però hi ha una variable tant o més
important que elles dues: el temps de carrera. És estrany trobar
carreres de menys d’una hora i, en moltes ocasions, realitzem carreres
de 5, 6 o 7 hores de durada. És molt de temps ... massa. Si gastem les
forces abans del final, la resta del temps serà de sofriment i molt poc
eficaç, perquè sense energia es corre cada cop més lentament i amb més
dolor. El mirem per on ho mirem, no val la pena. Córrer
per la muntanya requereix sortir molt tranquil, tenir paciència, no
patir gens ni mica durant la major part possible del recorregut i
prendre com a referència les teves pròpies sensacions (i no qui va
davant o qui va darrere).
2 - És fonamental portar un ritme estable i sostenible.
La
forma més eficaç de córrer per la muntanya és portar un ritme estable,
però no en la freqüència de carrera ni en el temps per quilòmetre, ja
que aquestes dues variables estan enormement afectades pel tipus de
terreny, pel percentatge de pendent que es afronta i per si és pujada o
baixada. El
ritme estable i sostenible el marca el pols. Per als que corrin amb
pulsòmetre, una bona referència pot ser no passar de 160 pulsacions per
minut quan es tenen menys de 40 anys, i de 150 si es tenen més de 40.
Això implica que costa amunt cal caminar sovint quan el terreny s’enfila
i que costa avall cal córrer amb calma, sense llançar-se a tomba oberta
i sense arriscar. Si
correm sense pulsòmetre, la clau són les sensacions. Cal portar un
ritme en què ens asseiem còmodes i que puguem aguantar molt de temps. Hi
ha alguns indicadors que poden ser útils, com no esbufegar en excés,
ser capaços de mantenir una conversa amb els que van amb nosaltres, no
sentir un excessiu mal de cames pujant ... Però el més important són les
sensacions ... i això s’aprèn amb hores d’entrenament i competició. La
clau, anar còmode, amb bones sensacions. Si anem patint durant els dos
primers terços de la cursa és que no hem triat el ritme adequat i que
cal baixar "el pistó". I això és més important com menys temps de
carrera portem.
Quan
sortim molt forts i vam començar aviat a patir estem condemnats a fer
una mala carrera i a patir molt més del necessari. Gastarem nostra
energia abans de temps, amb la qual cosa l’únic que aconseguim és córrer
cada vegada més poc a poc i amb pitjors sensacions. El ritme mitjà de
carrera oferirà un mal resultat.
Els
corredors que saben regular bé el seu ritme de carrera són capaços de
córrer més de pressa l’últim terç de carrera que la resta, i obtenen un
resultat millor en el ritme mitjà de carrera. Sempre he pensat que una
carrera és millor equivocar per defecte que per excés ... és a dir,
sempre és preferible arribar a meta havent fet fort els últims
quilòmetres i amb la sensació que podies haver corregut una mica més ...
a arribar a meta rebentat i amb la sensació que t’han sobrat uns quants
quilòmetres de carrera.
3 - En moltes ocasions és millor pujar caminant.
L’aplicació
directa dels dos aspectes bàsics que acabem de comentar és que, quan el
terreny s’inclina cap amunt, en moltes ocasions cal caminar, de vegades
un bon tram i de vegades barrejant caminar i córrer. Quan caminar i
quan de temps fer-ho depèn de diversos factors: la inclinació de les
rampes, el tipus de terreny (més o menys tècnic), el nivell
d’entrenament que tinguem, el nivell de cansament que acumulem, el ritme
que portàvem, etc. Per regla general, quan el pols puja molt, quan el
panteix ja és preocupant, quan les cames comencen a fer mal .... són
bons símptomes que és millor caminar.
Hem
de tenir en compte que només els millors corredors del món són capaços
de fer una carrera de muntanya sense parar a caminar ... I a vegades ni
ells. En els trams més durs també els millors estan. I van perquè és
molt més eficaç fer-ho així. Perquè si forcem la carrera en una zona de
pujada per a la qual no estem preparats, l’únic que aconseguim és
esgotador, passar-nos "de rosca" i fer pitjor la resta de la cursa. En
les curses de muntanya s’ha de saber escoltar i, davant el dubte, és
millor caminar. Això
si, hi ha moltes formes de caminar a la muntanya. En moltes ocasions he
observat com a corredors amb una bona tècnica de marxa són capaços de
pujar a la mateixa velocitat que els que van corrent, o només
lleugerament més lents. Amb l’avantatge que la seva despesa energètic és
molt menor, pel que més endavant els poden avançar. Per caminar amb
eficàcia per la muntanya és important haver-lo entrenat. Algunes
persones pugen millor recolzant les mans als genolls, altres prefereixen
donar gambades curtes i ràpides, altres més llargues. Proveu que estil i
ritme s’adapta millor a les vostres característiques i preferències,
però, sobretot, entrenar molt. Si en competició és important caminar, en
entrenaments molt més.
Fins aquí arribem. Espero que aquestes tres indicacions els siguin d’utilitat.
I a més, com diria aquell, també fa falta en molts moments: COURAGE, molt de coratge!!!
ResponderEliminar