Fase I: Excés de ritme
Des del moment de la sortida, fins als primers minuts de la mateixa
(10-15 min), o bé els 2-3km de la prova. Normalment, en el cas de
competir amb pulsòmetre, ens anem a passar (per excés i bastant) del
rang de pulsacions mitjanes a les quals teníem pensat competir. Si
correm per sensacions, sabrem ràpidament que aquestes no les podrem
sostenir fins al final de carrera.
Pensa,
que en aquesta etapa inicial la percepció subjectiva d’esforç, sol ser
una mica enganyosa, ja que el més probable, és que el corredor es deixi
portar per sentir-se poderós (els seus "bateries" energètiques i de
motivacionals, estan ben plenes ).
Aquesta
situació, sol ser normal i hem de valorar com a tal, ja que la sortida
d’una carrera per muntanya és per norma, més ràpida que el ritme mitjà
al qual es pretén competir (sigui quina sigui la distància, 20,30, 40 o
més quilòmetres), encara que de nosaltres depèn minimitzar aquesta
"cavalcada" inicial.
Fase II: Estabilització de ritme de carrera
Després
l’estrès de la sortida, el més normal és que transcorreguts 5-6km de
carrera, hi hagi una desacceleració del ritme de carrera. En aquesta
etapa, el més normal és que el corredor ja hagi aconseguit fer "seu" el
ritme que més li convé. En ella, el competidor percep l’esforç de forma
bastant objectiva, portant a l’equilibri tot el seu potencial.
Potser
el més raonable seria que cada participant que vulgui realitzar una
bona carrera, intentés (en conte abans) aconseguir arribar a aquesta
fase (ritme mitjà de carrera al que tenia pensat competir), en la qual
el ritme de l’atleta, és normalment sostenible i realista.
Aquesta
circumstància, no és per gens fàcil, ja que el sol fet de competir, fa
que molts participants es deixin portar pel ritme de carrera dels
altres. Aquesta és una de les complexitats de les curses de muntanya ja
que és llei de vida que tothom s’aprofiti dels altres per donar el
millor de si, però en moltes ocasions el participant se sol equivocar a
l’hora de fer ostentació d’uns recursos que en la majoria dels casos, no
seran sostenibles en el temps.
En
aquesta fase, els competidors que corren amb l’ajuda del pulsòmetre,
hauran aconseguit posar-se a "ratlla", ja que com dèiem, són suficients
pocs quilòmetres per adonar-nos, que no podríem aguantar les pulsacions a
què corríem a la fase I.
Depenent
de les possibilitats de cada participant, no es descarta que, a mesura
que va transcorrent la prova, puguin donar-se circumstàncies de les que
el corredor és conscient, per exemple, en els canvis de ritme generats
per la situació de carrera. Aquests, se solen donar més, en posicions
davanteres i podrien modificar l’estabilitat d’aquesta fase. El més
raonable, seria pensar, que com més llarga i dura sigui la prova, menys
es hauria d’entrar en el "joc" dels canvis de ritme.
Fase III: desestabilització de ritme provocada per fatiga (per defecte)
En
aquesta etapa, el corredor ja està "cremant" els seus últims recursos,
tant fisiològics com mentals, i se sol produir un "baixada" en el ritme
mitjà de carrera. Aquesta reducció del ritme, és provocada normalment,
per la fatiga muscular acumulada, el dèficit metabòlic, i la pèrdua
desmesurada de líquid (algun grau de deshidratació, sobretot en
situacions de calor). A més, tots els fenòmens anteriors, generaran que
el cos l’atleta, deixi de tenir energia per pensar amb claredat, i
distorsioni una mica en els seus moviments psicomotrius.
Per
la seva banda, el pols tendirà a pujar (totalment discordant amb la
disminució del ritme), pel fet que el cor, haurà de bombar més sang a
tot el cos per compensar el desgast generalitzat a què l’hem sotmès.
En
la majoria de les ocasions la disminució del ritme de carrera en
aquesta última fase, sol ser directament proporcional al grau
d’acceleració que hem imprès a la primera fase que anteriorment hem
comentat. És a dir, si hem "pecat" tant en el ritme de sortida com a
l’hora d’intentar mantenir aquest en el temps, és molt probable que la
desacceleració del ritme mitjà de carrera en l’ultima fase de la prova,
sigui més notable
I
és que el cos, és savi, i al final, en la majoria dels casos, sempre
sol compensar, buscant constantment l’equilibri: "si abans t’has passat i
has anat malbaratant la teva energia, ara caldrà mantenir el tipus
patint! ! "
No hay comentarios:
Publicar un comentario