DE CAMINANT A CORREDOR (CAPÍTOL 1)

En general, els bons atletes de muntanya, tenen registres força acceptables en ruta, es defensen bé al camp a través o dominen tècniques d’alta muntanya. Estem parlant d’una especialitat que conjuga dos esports clàssics: l’atletisme de fons i la muntanya. I com tot esport que barreja dues disciplines, no val destacar en una d’elles només. El canvi d’un muntanyenc o d’un atleta a un corredor de muntanya és també qüestió de temps, però no és complicat. La primera clau és la paciència. Haurem de donar-nos temps per poder rendir a un nivell bo per a cada un de nosaltres i en el camí segurament ens portarem alguna decepció. No passa res. Les curses de muntanya són un altre món. Si mai hem competit en una d’elles semblarà que per molt que correm no avancem prou feines. O si venim de les curses de fons, ens donarà la impressió que per alguns camins no es pot ni córrer. És normal, però amb el temps, la pràctica i l’entrenament, això es passa.


L’adaptació al terreny serà millor en general en esportistes que provenen de la muntanya que en els atletes de fons. Depèn de la seguretat per sortir-se'n per terrenys amb dificultats: blocs de pedra, corbes i sendes superestretes o neu per exemple. És una capacitat entrenable que s’aconsegueix perdent la por a caure i a fer-se mal, però també amb un bon to muscular a turmells, bessons i quàdriceps fonamentalment. Un sistema d’entrenament és córrer per terrenys tècnics, accelerar 20 o 30 metres i després tornar al nostre ritme inicial. Alguna vegada ens caurem, però és igual que quan vam aprendre a muntar en bici, i per això no abandonem no?
Els nostres accelerades ens aniran donant confiança, hauran de ser cada vegada més llargs fins arribar a fer sèries o intervals a altes pulsacions en recorreguts llargs. Posteriorment cal anar progressivament aplicant-lo a les baixades, on més "por" podem tenir.